diumenge, 28 de desembre del 2014

Amigues del dia a dia

Les meves amigues... cada dia m'adono del valor que aquestes dones tenen per a mi.

Ens relacionem amb moltes persones i tots tenim molt clares les categories en les que aquestes persones están "classificades".
Tenim la familia i dins d'aquesta etiqueta, sabem que hi ha el nucli fort i després un altre cercle... i la intensitat del vincle va disminuint progressivament fins arribar a certs familiars que si bé ho són, el que ens uneix a ells és molt feble i fins i tot prescindible. Un altre dia parlarem de la familia.

També tenim companys de feina, veïns, coneguts... gent que ens cau bé i que es va posicionant poc a poc a les nostres vides fins a ocupar un lloc important.
I tenim els amics. Aquests constitueixen un apartat fantàstic. Alguns d'ells els coneixem de tota la vida, des que erem petits i sempre han estat allà, ho sabem amb una certesa que passa per sobre dels anys i tan hi fa si estem temps sense veure'ns. Quan ens trobem, partim d'un nivel avançat que facilita converses i atorga complicitat al moment.
Altres pertanyen a un àmbit concret: els amics de la feina, els amics d'un grup determinat, els de l'escola i això configura la nostra manera de relacionar-nos amb ells, les converses, les bromes i els llocs on ens veiem. Hi ha dates concretes per quedar amb ells, de vegades es programen amb una periodicitat constant i això està bé perquè entra en joc la voluntat de reunir-nos i de "blindar" una mica del nostre temps per a gaudir junts. Són amistats que ténen, molt ben delimitat,  el seu propi espai.
I també hi ha les amigues que hi són sempre, en el que fem cada dia, en totes les situacions. Aquestes pertanyen a una categoría especial, amb denominació propia. Sé que no tothom les té. Sóc molt conscient de que no totes les amistats podrien suportar aquesta quotidiaitat sense desgastar-se. Jo si que tinc amigues del cada dia i sé bé el privilegi que això suposa. El nivel de coneixement que es deriva d'aquest "cada dia" no té comparança amb res... Estic parlant d'una altra divisió: és la categoría d'honor. I ho és per diversos motius, principalment pel respecte que acompaña a aquestes relacions. Aquest respecte per les diferències personals i per les circumstàncies alienes, és el secret de l'èxit. I és clar, en el meu cas, hi té molt a veure la intel·ligència i  la sensibilitat de totes i cada una de les meves amigues. No tinc amigues tontes. No hi ha cap que sigui un tros de suro. Miri on miri, tan sols trobo coneixement, generositat sense límits, sensibilitat extrema, savoir faire i un gran sentit de l'humor. No és estrany doncs que dins del pluralisme que suposa la nostra amistat, les converses flueixin de manera tan ágil, divertida i que la nostra cotidianeitat tingui un nivel tan alt.
És per tot això que les meves amigues són un tresor i que, amb aquesta manera d'estar en el dia a dia, han conformat una categoría diferent, eixamplant aquell  nucli fort que originalment era familiar, fent-se un lloc imprescindible i fent-me sentir tan cómoda... que ja no puc pensar en una altra manera de viure.

SUDEK, J. Naturalesa morta segons Navrátil, 1958. 29,7 x 39 cm.
 

divendres, 26 de desembre del 2014

Nadal a l'empresa

Em pregunto com és que no he anat mai a l'aperitiu de Nadal del meu hospital. Fa 31 anys que hi treballo i per tant fa els mateixos anys que me'l salto. Això em dóna motiu per a la reflexió. Sóc una persona sociable, m'agraden les festes i celebracions de tota mena. Disfruto trobant-me gent i fent-la petar... I a la feina, tinc amics a tot arreu: a urgències, a radiología, a laboratori, a diàlisi, a les unitats d'hospitalització, a administració, a dispensaris... després de tants anys és ben normal. I tanmateix, any rera any, no vaig a l'aperitiu nadalenc.
 
Al començament va ser un tema de timidesa: jo no coneixia a gaire gent i em semblava normal que si havia de sortir algú del departament, ho féssin els més antics. Després va ser qüestió de coherència: com havia d'anar a brindar amb aquelles persones, aquells directius que en comptes de vetllar per la nostra seguretat, tan difícil ens estaven posant les condicions laborals? Més tard va tenir lloc la rebel·lia: calia deixar patent i fer explícit el nostre malestar. També vaig tenir un temps amarat d'un cert passotisme (jo que no passo de res!!): tot el que m'importava de debó era fora d'aquelles parets i no tenia cap interés, cap ni un, en fer una passa per anar a la recepció. No hi vaig anar ni tan sols quan vaig complir 25 anys a l'empresa i m'haguéssin lliurat un pin d'or amb l'escut de l'hospital. Aleshores  va començar "la crisi" i ja se sap, amb les retallades no era moment d'anar a la festa organitzada pels mateixos que ens manllevaven part de la nònima i altres coses.
 
I avui pensava en tot això i certament, després de tant de temps de no assistencia, crec que no és moment ara de trencar aquesta trajectòria. I és que ben mirat, el Nadal no és la máxima expressió de les tradicions? Doncs per tot plegat: pel record d'una timidesa llunyana, per una coherència encara massa vigent  i per una rebel·lia que no deixaré perdre mentre tingui una mica d'energia, seguiré sense anar a l'aperitiu nadalenc del meu hospital.
 
En canvi si que vaig a celebracions, actes i brindis d'altres institucions on hi treballo i col·laboro. Perquè? Doncs pel mateix: per coherencia, per sentir-me part d'un equip i per ganes de ser-hi.
 
Quines paradoxes te el Nadal.

diumenge, 14 de desembre del 2014

Galetes de jingebre

Galetes de jingebre
Ingredients:
- 260 grs. de farina de blat
- 150 grs. de mantega
- 100 grs. de sucre de canya
- 1 cullaradeta de bicarbonat
- 1 cullaradeta de canyella en pols
- 1 cullaradeta de jingebre en pols
- 1 ou
- 1 polsim de sal
 
Procediment:
Escalfar el forn a 180º
Barrejar en un bol la farina, el sucre, el bicarbonat, la canyella, el jingebre i la sal.
Batre l'ou i afegir-lo a la barreja. Posar la mantega a punt de pomada i barrejar amb la resta fins que aconseguim una massa homogènia.
Posar una mica de farina sobre el marbre i estendre al damunt la massa, amb l'ajut d'un corró, fins que tingui un gruix de mig centímetre.
Tallar la massa amb un motlle i anar posant les galetes sobre una safata al forn, durant 17'.
 
Aquestes galetes són boníssimes i molt tradicionals en aquestes dates. Nosaltres les hem fet en forma de rens però normalment es fan amb forma humana.
 
Sobre el jingebre
El jingebre en pols té propietats digestives. Les arrels africanes no són tan suaus com les assiàtiques.
 
La història
Diuen que va ser un monjo armeni el primer que va fer pa de jingebre. Va ser traslladat a una abadia francesa i va ensenyar als monjos francesos a fer aquest pa. Així es va iniciar la dispersió per Europa, al ritme dels trasllats dels monjos.
A França aquesta recepta ha derivat fins el pain d'épices.
A Alemanya, Noruega, Bélgica... actualmente per les festes de Nadal es fan galetes de jingebre.
 
 
Fotografia: Pilar González
 
 
 

La felicitat de Kafka? Milena ho explica a Brod...

Coneixem l'angoixa de Kafka, les seves pors, les contradiccions constants que no el deixaven viure en pau... Aquesta és la imatge que ens ha arribat a través de la seva obra i hem pogut justificar tot el seu temor de viure, gràcies a la seva Carta al pare. Allà ens mostra l'orígen del seu desequilibri, de la seva feblesa...
Però és de la ma de les cartes de Milena, especialmente de les que ella va escriure a l'amic comú Max Brod, que hem pogut conèixer els moments de felicitat d'en Kafka. I jo agraeixo immensament haver tingut accés a aqeusta faceta d'en Kafka. Ell va ser feliç, al menys durant quatre dies, els únics dies que els amants van pasar junts i sols a Viena. Probablement aquest va ser el període més llarg de felicitat que va gaudir l'escriptor.
Sabem per ell mateix, que si va tenir alguns moments puntuals de felicitat:
 
"Hi ha a tota la historia universal un emperador més afortunat que jo? Entra a la seva habitació i allà l'esperen tres cartesi la única cosa que ha de fer és obrir-les -aquests dits tan lents!-, estarrufar-se a la butaca i... no poder creure que aquesta felicitat li succeeixi a ell."
 
MARINA, J.A. "Palabras de amor" (2009) Madrid: Temas de hoy
 
I és que de vegades, tot plegat és tan complex que costa ser plenament feliç. Hi ha situacions externes que no ajuden i elements interns que ens configuren davant la vida... És difícil que tot quadri i per tant, més val que siguem nosaltres mateixos els que ens "fabriquem" els moments de felicitat. Cal una mica d'entrenament. Però amb  la  pràctica, els sentits s'adapten de seguida a trobar el millor del que està passant (sempre hi és) i a fer la lectura més agradable de la situació. Amb intel·ligència i amb voluntat de viure cada dia algún moment d'aquells que no pots creure que allò tan bó, t'estigui pasant realment a tu.


dissabte, 13 de desembre del 2014

La Cala del Vermut: per anar-hi

Una altra recomanació: La Cala del Vermut.
Situat al barri Gòtic de Barcelona, es tracta d'un local petit, petitíssim i aquesta sensació es veu augmentada per la quantitat de gent que s'hi troba a dins. Bon ambient, soroll de converses alegres... al pis de dalt hi ha unes quantes taules ocupant el poc espai disponible. S'hi està bé. El servei és ràpid i amable, quasi familiar. Les tapes entren pels ulls i són bones. El vermut, és la beguda estrella, que dóna nom al bar però les copes de vi blanc, omplen les taules, es buiden i s'omplen sense parar.
Podeu trobar-lo al carrer de les Magdalenes o bé al carrer Copons.
 
Fotografia: Pilar González. 2014

 
Fotofrafia: Pilar González. 2014

La Venta d'en Pubill: per anar-hi

Abans d'arribar a Cornudella del Montsant, trobem la Venta d'en Pubill. El primer cop que vam passar per allà, un diumenge al mati d'ara fa uns mesos, ja vam saber, sense entrar-hi que s'hi menjava bé perque hi havia un munt de motos aparcades fora. Si els motoristes hi van a esmorzar, bon señal!
Vam intentar dinar un diumenge: impossible sense reserva. Finalment, ho vam aconseguir l'altre dia: entre semana no hi ha cap problema.
Val a dir que hi anavem molt ben predisposats però així i tot, cal reconeixer la qualitat dels productes. Plats senzills, ingredients de primera i un resultat molt bó.
Ambient agradable: la llar de foc encesa, ambient cassolà, sense esperes i atenció bona.
Molt recomanable.
 
Fotografia: Pilar González. 2014
 

Santa Llúcia

Avui és el dia més curt de l'any. Calia encendre les candeles més d'hora que altres dies. Aquest és, per tant,  el vincle amb la santa sense ulls: la llum.
El que jo no acabava d'entendre és perquè aquesta festa de la llum és tan celebrada a Suècia si la santa va nèixer a Sicilia, a Siracusa i no es va moure de la seva terra. I és que al segle XVIII la classe alta de sueca, va prendre la tradició, adaptant-la. Feien que el dia 13 de desembre, la filla gran, servis l'esmorzar als seus pares. Es creu que la noia duia una corona amb espelmes, ja que tenia les mans ocupades amb la safata de l'esmorzar. Potser si...
La qüestió és que no va ser fins l'any 1927 que un diari d'Estocolm va fer un "concurs de Llúcies" per tal que els lectors poguéssin votar la preferida. Va ser a partir d'aleshores que la figura de Sta. Llúcia, i la seva festa de llum, es van fer tant populars. Ara a Suècia hi ha processons de llum a escoles, esglesies, empreses i fins i tot grans magatzems.
 
 
NYMAN, B. Santa Lucia en Suecia Luciadagen [fotografía] Suècia 2013 Disponible: http://quehaydonde.es/uncategorized/suecia/santa-lucia-en-suecia-luciadagen/ 
 

dijous, 11 de desembre del 2014

Directors, directius, caps, "jefes"...

Avui m'he assabentat d'un anomenament que m'ha sorprés molt i malauradament no en sentit positiu. No ha estat allà on jo treballo, ni tan sols es tracta d'una noticia recent. Tan sols és que jo ho he sabut avui. I m'ha entristit força perquè té a veure amb el món de la infermeria al qual jo pertanyo i estimo. 
Tampoc és res nou... per enèssima vegada han fet directora a una persona que no és la més ben preparada per aquest lloc, ni per formació ni per aptituds. "- Però alguna cosa deu tenir"...  Bé si, té un tarannà llis, continuista i no portarà mai la contraria als seus superiors. Sembla que darrerament, en el món sanitari, aquesta és la qualitat principal per a ser anomenat: no portar la contraria als grans "jefes".
 
I quina pena em fa... perquè conec gent d'aquest equip amb millor formació (no cal gaire per tenir-.ne més que la flamant nova directora) i que ho haguéssin fet millor. Què vull dir amb millor? Doncs que haguéssin estat capaços d'apostar per mesures disruptives que situessin la seva organització en una millor posició en el sector. Potser algunes d'aquestes mesures haguéssin estat incòmodes per algú de dalt? Ah... doncs d'acord... assegurem una línea en la mateixa direcció, no fem cap canvi, és massa arriscat.
 
Ep i hi ha directors bons i valents eh? Jo en conec algún. I envejo molt a la gent que treballa en els equips d'aquestes persones.
 

Tenir festa entre setmana

SUDEK, J. La rosa blanca, 1954. 20,7 x 24,1 cm.

dimarts, 9 de desembre del 2014

Asseguda a la porta...


WhatsApp i trascendència

Parlem dels anys 20, dels anys 30... en Franz Kafka i la Milena Jesenká, s'escrivien cartes a diari. La primera és d'abril de 1920... Si fos avui en dia, probablement els nostres personatges es comunicarien per WhatsApp: ágil, directe, immediat i a temps real, té detractors i adeptes. Jo personalment, n'estic a favor però és clar, en aquest cas avui en dia no disposariem d'aquestes cartes i hauriem perdut aquest tresor.

dilluns, 8 de desembre del 2014

Per no anar-hi

El barri antic de Barcelona, acull molts establiments que lluiten per fer-se un lloc. En aquesta cursa competitiva de vegades hi ha el perill de que alguna cosa no encaixi bé.
Avui parlo d'un local anomenat Milk, especialitzat en brunch. Situat al carrer Gignas, ha apostat per una decoració vintage, molt atraient, de caire europeu, agradable. Fa ganes d'entrar-hi i seure en una de les taules. Ho fas i mentre esperes ja t'adones que el lloc és sorollós, potser en excés per a poder tenir una conversa. Són les 11 del mati i penses que és l'hora ideal per a fer un brunch i recuperar forces. Però quan llegeixes la carta, ja veus que les opcions són força consistents. No tens massa gana i igualment demanes alguna cosa i és en aquest moment quan el cambrer decideix si pots seguir a la taula, o bé hauras de pasar a la barra, donat que la teva comanda no deu ser prou pel criteri que tenen predeterminat. I aleshores, davant de la cara d'estupefacció que se't queda, el cambrer t'explica amablement que hauries de demanar el que ells consideren un brunch americà i que tens diferents opcions.
Optes per marxar però abans fas un darrer cop d'ull al local, amb decoració agradable i sorollós i et ratifiques: no hi tornaré.
I aleshores revises el concepte que tenies de brunch, i confirmes que si, que malgrat la consigna que hagi rebut el cambrer del Milk, un brunch pot ser un café, suc, té, xocolata i alguna cosa de pastisseria.
 

Per anar-hi

Un mati d'hivern a Barcelona, ve de gust passejar pel barri antic i entrar a prendre alguna cosa calenta a un dels molts establiments que trobem pel camí.
Tan sols cal que tinguem clar el que volem trobar.
Recomano la Granja, un local tradicional i amb molt d'encant al carrer dels Banys Nous. Taules de marbre amb els peus de ferro forjat i cadires antigues.  Parets amb mosaic oríginal a la part de l'entrada i a l'interior, són de pedra.  Han mantingut l'estructura d'orígen: botiga i passadís que porta a la sala "gran" que antigament era el pati i una escala que puja al pis de dalt.
Hi ha una nevera antiga, d'aquelles que hi havia als bars, amb les portes de fusta, molt ben conservada i un carret que devia ser per vendre gelats pels carrers.
La xocolata és excel·lent: forta i poc dolça. Els xurros els fan al forn en comptes de fregits i són bons. Cançó francesa a volum baix, que no entorpeix la conversa.  
El servei és una miqueta lent però agradable i com que s'hi està a gust, es tendeix a obviar aquesta estoneta d'espera. És una bona opció.
 

diumenge, 7 de desembre del 2014

Risotto de ceps

Ingredients:
 
Necessitem uns 300 grs. de ceps. Cal netejar-los i tallar-los a dauets. Si no són bolets frescos, els farem servir secs. En aquest cas, en tindrem prou amb 50 grs. i s''han de posar en remull amb 1 litre d'aigua. Aquesta aigua no la llençarem ja que conté tot l'aroma dels ceps. La guardarem i la farem servir per coure l'arrós.
1 ceba de figueres gran
400 grs. d'arrós bomba o caroli
1 copa de vi blanc
50 grs. mantega
100 grs. de formatge parmesà en pols
oli, sal, pebre
brou de verdures
 
 
 
 
Preparació:
Tallar la ceba a trossets. Posar oli en una cassola i afegir la ceba per deixar-la confitar, lentament, a foc fluix, durant uns 45'.
Afegir els ceps, pujar una mica el foc i saltar-los durant uns 5'.
Afegir l'arrós i remenar fins que agafi una certa transparencia. Afegir el vi blanc i seguir remenant de manera que el vi es redueixi. Posar sal.
Anar afegint el brou poc a poc, a mesura que l'arrós l'absorbeixi i seguir remenant. Cal assenyalar que el brou ha d'estar calent perquè no es talli la cocció. Cal fer això durant uns 20'.
Afegir una mica de pebre.
Quan falti un parell de minuts per acabar la cocció, afegir la mantega i el parmesà. Seguir remenant. Apagar el foc i deixar reposar durant 5'.
 
 
Josef Sudek

Una mirada diferent

El mateix any que la nostra Milena, va nèixer Josef Sudek. Va ser el 17 de març de 1896.
Les fotografíes d'en Sudek m'han sigut molt útils per fer-me una idea més concreta dels escenaris de la vida d'ella. Després, tot és imaginació, és clar però al menys, a través de les imatges que ens ofereix Sudek puc donar forma a la ciutat i a detalls de la seva vida que d'altra forma em seria més difícil.
Per conèixer la vida i la obra d'aquest fotògraf txec: Una ventana en Praga. Fotografias de los años cincuenta (2009).
Mentrestant tenir en compte que el temps de la nit destaca a les fotografíes d'en Sudek dels anys de la guerra i el període comunista (Jan Mlcoch). Aquestes nits de Praga  de la nostra Milena.


SUDEK, F. Un día lluvioso (Junto al Teatro Nacional), del ciclo Praga panorámica, 1950-55. 9,9 x 20,8 cm.
 

dissabte, 6 de desembre del 2014

Milena Jesenká

La nostra Milena va ser escriptora, periodista i traductora. Va nèixer a Praga el 10 d'agost de 1896 i va morir a Alemanya el 17 de maig de 1944. Van ser doncs 48 anys de vida. Una vida plena. Massa curta. Ella tenia carácter, força, intel·ligència i va lluitar per tenir una vida independent.
 
 
 
"Apasionada, intrépida e inteligente en las decisiones pero temeraria en la elección de los medios cuando intervenía la pasión ... Como amiga era inagotable, inagotable en bondad, en socorros cuyo origen resultaba a menudo, enigmático."
 
MARINA, J.A. (2009) Palabras de amor. Madrid: Temas de hoy.

divendres, 5 de desembre del 2014

"Milena era vital, enérgica, apasionada. Valoraba enormemente la amistad, la belleza, el buen gusto. Cosmopolita, odiaba los convencionalismos sociales y la Praga provinciana de aquella época. De espíritu artístico, muy pronto se mezcló con poetas, literatos y políticos, generalmente filocomunistas, que discutían durante horas en los cafés praguenses. Le entusiasmaba la música y las flores."

MARINA, J.A. (2009) Palabras de amor. Madrid: Temas de hoy