Les meves amigues... cada dia m'adono del valor que aquestes dones tenen per a mi.
Ens relacionem amb moltes persones i tots tenim molt clares les categories en les que aquestes persones están "classificades".
Tenim la familia i dins d'aquesta etiqueta, sabem que hi ha el nucli fort i després un altre cercle... i la intensitat del vincle va disminuint progressivament fins arribar a certs familiars que si bé ho són, el que ens uneix a ells és molt feble i fins i tot prescindible. Un altre dia parlarem de la familia.
També tenim companys de feina, veïns, coneguts... gent que ens cau bé i que es va posicionant poc a poc a les nostres vides fins a ocupar un lloc important.
I tenim els amics. Aquests constitueixen un apartat fantàstic. Alguns d'ells els coneixem de tota la vida, des que erem petits i sempre han estat allà, ho sabem amb una certesa que passa per sobre dels anys i tan hi fa si estem temps sense veure'ns. Quan ens trobem, partim d'un nivel avançat que facilita converses i atorga complicitat al moment.
Altres pertanyen a un àmbit concret: els amics de la feina, els amics d'un grup determinat, els de l'escola i això configura la nostra manera de relacionar-nos amb ells, les converses, les bromes i els llocs on ens veiem. Hi ha dates concretes per quedar amb ells, de vegades es programen amb una periodicitat constant i això està bé perquè entra en joc la voluntat de reunir-nos i de "blindar" una mica del nostre temps per a gaudir junts. Són amistats que ténen, molt ben delimitat, el seu propi espai.
I també hi ha les amigues que hi són sempre, en el que fem cada dia, en totes les situacions. Aquestes pertanyen a una categoría especial, amb denominació propia. Sé que no tothom les té. Sóc molt conscient de que no totes les amistats podrien suportar aquesta quotidiaitat sense desgastar-se. Jo si que tinc amigues del cada dia i sé bé el privilegi que això suposa. El nivel de coneixement que es deriva d'aquest "cada dia" no té comparança amb res... Estic parlant d'una altra divisió: és la categoría d'honor. I ho és per diversos motius, principalment pel respecte que acompaña a aquestes relacions. Aquest respecte per les diferències personals i per les circumstàncies alienes, és el secret de l'èxit. I és clar, en el meu cas, hi té molt a veure la intel·ligència i la sensibilitat de totes i cada una de les meves amigues. No tinc amigues tontes. No hi ha cap que sigui un tros de suro. Miri on miri, tan sols trobo coneixement, generositat sense límits, sensibilitat extrema, savoir faire i un gran sentit de l'humor. No és estrany doncs que dins del pluralisme que suposa la nostra amistat, les converses flueixin de manera tan ágil, divertida i que la nostra cotidianeitat tingui un nivel tan alt.
És per tot això que les meves amigues són un tresor i que, amb aquesta manera d'estar en el dia a dia, han conformat una categoría diferent, eixamplant aquell nucli fort que originalment era familiar, fent-se un lloc imprescindible i fent-me sentir tan cómoda... que ja no puc pensar en una altra manera de viure.
Ens relacionem amb moltes persones i tots tenim molt clares les categories en les que aquestes persones están "classificades".
Tenim la familia i dins d'aquesta etiqueta, sabem que hi ha el nucli fort i després un altre cercle... i la intensitat del vincle va disminuint progressivament fins arribar a certs familiars que si bé ho són, el que ens uneix a ells és molt feble i fins i tot prescindible. Un altre dia parlarem de la familia.
També tenim companys de feina, veïns, coneguts... gent que ens cau bé i que es va posicionant poc a poc a les nostres vides fins a ocupar un lloc important.
I tenim els amics. Aquests constitueixen un apartat fantàstic. Alguns d'ells els coneixem de tota la vida, des que erem petits i sempre han estat allà, ho sabem amb una certesa que passa per sobre dels anys i tan hi fa si estem temps sense veure'ns. Quan ens trobem, partim d'un nivel avançat que facilita converses i atorga complicitat al moment.
Altres pertanyen a un àmbit concret: els amics de la feina, els amics d'un grup determinat, els de l'escola i això configura la nostra manera de relacionar-nos amb ells, les converses, les bromes i els llocs on ens veiem. Hi ha dates concretes per quedar amb ells, de vegades es programen amb una periodicitat constant i això està bé perquè entra en joc la voluntat de reunir-nos i de "blindar" una mica del nostre temps per a gaudir junts. Són amistats que ténen, molt ben delimitat, el seu propi espai.
I també hi ha les amigues que hi són sempre, en el que fem cada dia, en totes les situacions. Aquestes pertanyen a una categoría especial, amb denominació propia. Sé que no tothom les té. Sóc molt conscient de que no totes les amistats podrien suportar aquesta quotidiaitat sense desgastar-se. Jo si que tinc amigues del cada dia i sé bé el privilegi que això suposa. El nivel de coneixement que es deriva d'aquest "cada dia" no té comparança amb res... Estic parlant d'una altra divisió: és la categoría d'honor. I ho és per diversos motius, principalment pel respecte que acompaña a aquestes relacions. Aquest respecte per les diferències personals i per les circumstàncies alienes, és el secret de l'èxit. I és clar, en el meu cas, hi té molt a veure la intel·ligència i la sensibilitat de totes i cada una de les meves amigues. No tinc amigues tontes. No hi ha cap que sigui un tros de suro. Miri on miri, tan sols trobo coneixement, generositat sense límits, sensibilitat extrema, savoir faire i un gran sentit de l'humor. No és estrany doncs que dins del pluralisme que suposa la nostra amistat, les converses flueixin de manera tan ágil, divertida i que la nostra cotidianeitat tingui un nivel tan alt.
És per tot això que les meves amigues són un tresor i que, amb aquesta manera d'estar en el dia a dia, han conformat una categoría diferent, eixamplant aquell nucli fort que originalment era familiar, fent-se un lloc imprescindible i fent-me sentir tan cómoda... que ja no puc pensar en una altra manera de viure.
 |
| SUDEK, J. Naturalesa morta segons Navrátil, 1958. 29,7 x 39 cm. |
