diumenge, 28 de desembre del 2014

Amigues del dia a dia

Les meves amigues... cada dia m'adono del valor que aquestes dones tenen per a mi.

Ens relacionem amb moltes persones i tots tenim molt clares les categories en les que aquestes persones están "classificades".
Tenim la familia i dins d'aquesta etiqueta, sabem que hi ha el nucli fort i després un altre cercle... i la intensitat del vincle va disminuint progressivament fins arribar a certs familiars que si bé ho són, el que ens uneix a ells és molt feble i fins i tot prescindible. Un altre dia parlarem de la familia.

També tenim companys de feina, veïns, coneguts... gent que ens cau bé i que es va posicionant poc a poc a les nostres vides fins a ocupar un lloc important.
I tenim els amics. Aquests constitueixen un apartat fantàstic. Alguns d'ells els coneixem de tota la vida, des que erem petits i sempre han estat allà, ho sabem amb una certesa que passa per sobre dels anys i tan hi fa si estem temps sense veure'ns. Quan ens trobem, partim d'un nivel avançat que facilita converses i atorga complicitat al moment.
Altres pertanyen a un àmbit concret: els amics de la feina, els amics d'un grup determinat, els de l'escola i això configura la nostra manera de relacionar-nos amb ells, les converses, les bromes i els llocs on ens veiem. Hi ha dates concretes per quedar amb ells, de vegades es programen amb una periodicitat constant i això està bé perquè entra en joc la voluntat de reunir-nos i de "blindar" una mica del nostre temps per a gaudir junts. Són amistats que ténen, molt ben delimitat,  el seu propi espai.
I també hi ha les amigues que hi són sempre, en el que fem cada dia, en totes les situacions. Aquestes pertanyen a una categoría especial, amb denominació propia. Sé que no tothom les té. Sóc molt conscient de que no totes les amistats podrien suportar aquesta quotidiaitat sense desgastar-se. Jo si que tinc amigues del cada dia i sé bé el privilegi que això suposa. El nivel de coneixement que es deriva d'aquest "cada dia" no té comparança amb res... Estic parlant d'una altra divisió: és la categoría d'honor. I ho és per diversos motius, principalment pel respecte que acompaña a aquestes relacions. Aquest respecte per les diferències personals i per les circumstàncies alienes, és el secret de l'èxit. I és clar, en el meu cas, hi té molt a veure la intel·ligència i  la sensibilitat de totes i cada una de les meves amigues. No tinc amigues tontes. No hi ha cap que sigui un tros de suro. Miri on miri, tan sols trobo coneixement, generositat sense límits, sensibilitat extrema, savoir faire i un gran sentit de l'humor. No és estrany doncs que dins del pluralisme que suposa la nostra amistat, les converses flueixin de manera tan ágil, divertida i que la nostra cotidianeitat tingui un nivel tan alt.
És per tot això que les meves amigues són un tresor i que, amb aquesta manera d'estar en el dia a dia, han conformat una categoría diferent, eixamplant aquell  nucli fort que originalment era familiar, fent-se un lloc imprescindible i fent-me sentir tan cómoda... que ja no puc pensar en una altra manera de viure.

SUDEK, J. Naturalesa morta segons Navrátil, 1958. 29,7 x 39 cm.
 

divendres, 26 de desembre del 2014

Nadal a l'empresa

Em pregunto com és que no he anat mai a l'aperitiu de Nadal del meu hospital. Fa 31 anys que hi treballo i per tant fa els mateixos anys que me'l salto. Això em dóna motiu per a la reflexió. Sóc una persona sociable, m'agraden les festes i celebracions de tota mena. Disfruto trobant-me gent i fent-la petar... I a la feina, tinc amics a tot arreu: a urgències, a radiología, a laboratori, a diàlisi, a les unitats d'hospitalització, a administració, a dispensaris... després de tants anys és ben normal. I tanmateix, any rera any, no vaig a l'aperitiu nadalenc.
 
Al començament va ser un tema de timidesa: jo no coneixia a gaire gent i em semblava normal que si havia de sortir algú del departament, ho féssin els més antics. Després va ser qüestió de coherència: com havia d'anar a brindar amb aquelles persones, aquells directius que en comptes de vetllar per la nostra seguretat, tan difícil ens estaven posant les condicions laborals? Més tard va tenir lloc la rebel·lia: calia deixar patent i fer explícit el nostre malestar. També vaig tenir un temps amarat d'un cert passotisme (jo que no passo de res!!): tot el que m'importava de debó era fora d'aquelles parets i no tenia cap interés, cap ni un, en fer una passa per anar a la recepció. No hi vaig anar ni tan sols quan vaig complir 25 anys a l'empresa i m'haguéssin lliurat un pin d'or amb l'escut de l'hospital. Aleshores  va començar "la crisi" i ja se sap, amb les retallades no era moment d'anar a la festa organitzada pels mateixos que ens manllevaven part de la nònima i altres coses.
 
I avui pensava en tot això i certament, després de tant de temps de no assistencia, crec que no és moment ara de trencar aquesta trajectòria. I és que ben mirat, el Nadal no és la máxima expressió de les tradicions? Doncs per tot plegat: pel record d'una timidesa llunyana, per una coherència encara massa vigent  i per una rebel·lia que no deixaré perdre mentre tingui una mica d'energia, seguiré sense anar a l'aperitiu nadalenc del meu hospital.
 
En canvi si que vaig a celebracions, actes i brindis d'altres institucions on hi treballo i col·laboro. Perquè? Doncs pel mateix: per coherencia, per sentir-me part d'un equip i per ganes de ser-hi.
 
Quines paradoxes te el Nadal.

diumenge, 14 de desembre del 2014

Galetes de jingebre

Galetes de jingebre
Ingredients:
- 260 grs. de farina de blat
- 150 grs. de mantega
- 100 grs. de sucre de canya
- 1 cullaradeta de bicarbonat
- 1 cullaradeta de canyella en pols
- 1 cullaradeta de jingebre en pols
- 1 ou
- 1 polsim de sal
 
Procediment:
Escalfar el forn a 180º
Barrejar en un bol la farina, el sucre, el bicarbonat, la canyella, el jingebre i la sal.
Batre l'ou i afegir-lo a la barreja. Posar la mantega a punt de pomada i barrejar amb la resta fins que aconseguim una massa homogènia.
Posar una mica de farina sobre el marbre i estendre al damunt la massa, amb l'ajut d'un corró, fins que tingui un gruix de mig centímetre.
Tallar la massa amb un motlle i anar posant les galetes sobre una safata al forn, durant 17'.
 
Aquestes galetes són boníssimes i molt tradicionals en aquestes dates. Nosaltres les hem fet en forma de rens però normalment es fan amb forma humana.
 
Sobre el jingebre
El jingebre en pols té propietats digestives. Les arrels africanes no són tan suaus com les assiàtiques.
 
La història
Diuen que va ser un monjo armeni el primer que va fer pa de jingebre. Va ser traslladat a una abadia francesa i va ensenyar als monjos francesos a fer aquest pa. Així es va iniciar la dispersió per Europa, al ritme dels trasllats dels monjos.
A França aquesta recepta ha derivat fins el pain d'épices.
A Alemanya, Noruega, Bélgica... actualmente per les festes de Nadal es fan galetes de jingebre.
 
 
Fotografia: Pilar González
 
 
 

La felicitat de Kafka? Milena ho explica a Brod...

Coneixem l'angoixa de Kafka, les seves pors, les contradiccions constants que no el deixaven viure en pau... Aquesta és la imatge que ens ha arribat a través de la seva obra i hem pogut justificar tot el seu temor de viure, gràcies a la seva Carta al pare. Allà ens mostra l'orígen del seu desequilibri, de la seva feblesa...
Però és de la ma de les cartes de Milena, especialmente de les que ella va escriure a l'amic comú Max Brod, que hem pogut conèixer els moments de felicitat d'en Kafka. I jo agraeixo immensament haver tingut accés a aqeusta faceta d'en Kafka. Ell va ser feliç, al menys durant quatre dies, els únics dies que els amants van pasar junts i sols a Viena. Probablement aquest va ser el període més llarg de felicitat que va gaudir l'escriptor.
Sabem per ell mateix, que si va tenir alguns moments puntuals de felicitat:
 
"Hi ha a tota la historia universal un emperador més afortunat que jo? Entra a la seva habitació i allà l'esperen tres cartesi la única cosa que ha de fer és obrir-les -aquests dits tan lents!-, estarrufar-se a la butaca i... no poder creure que aquesta felicitat li succeeixi a ell."
 
MARINA, J.A. "Palabras de amor" (2009) Madrid: Temas de hoy
 
I és que de vegades, tot plegat és tan complex que costa ser plenament feliç. Hi ha situacions externes que no ajuden i elements interns que ens configuren davant la vida... És difícil que tot quadri i per tant, més val que siguem nosaltres mateixos els que ens "fabriquem" els moments de felicitat. Cal una mica d'entrenament. Però amb  la  pràctica, els sentits s'adapten de seguida a trobar el millor del que està passant (sempre hi és) i a fer la lectura més agradable de la situació. Amb intel·ligència i amb voluntat de viure cada dia algún moment d'aquells que no pots creure que allò tan bó, t'estigui pasant realment a tu.


dissabte, 13 de desembre del 2014

La Cala del Vermut: per anar-hi

Una altra recomanació: La Cala del Vermut.
Situat al barri Gòtic de Barcelona, es tracta d'un local petit, petitíssim i aquesta sensació es veu augmentada per la quantitat de gent que s'hi troba a dins. Bon ambient, soroll de converses alegres... al pis de dalt hi ha unes quantes taules ocupant el poc espai disponible. S'hi està bé. El servei és ràpid i amable, quasi familiar. Les tapes entren pels ulls i són bones. El vermut, és la beguda estrella, que dóna nom al bar però les copes de vi blanc, omplen les taules, es buiden i s'omplen sense parar.
Podeu trobar-lo al carrer de les Magdalenes o bé al carrer Copons.
 
Fotografia: Pilar González. 2014

 
Fotofrafia: Pilar González. 2014

La Venta d'en Pubill: per anar-hi

Abans d'arribar a Cornudella del Montsant, trobem la Venta d'en Pubill. El primer cop que vam passar per allà, un diumenge al mati d'ara fa uns mesos, ja vam saber, sense entrar-hi que s'hi menjava bé perque hi havia un munt de motos aparcades fora. Si els motoristes hi van a esmorzar, bon señal!
Vam intentar dinar un diumenge: impossible sense reserva. Finalment, ho vam aconseguir l'altre dia: entre semana no hi ha cap problema.
Val a dir que hi anavem molt ben predisposats però així i tot, cal reconeixer la qualitat dels productes. Plats senzills, ingredients de primera i un resultat molt bó.
Ambient agradable: la llar de foc encesa, ambient cassolà, sense esperes i atenció bona.
Molt recomanable.
 
Fotografia: Pilar González. 2014
 

Santa Llúcia

Avui és el dia més curt de l'any. Calia encendre les candeles més d'hora que altres dies. Aquest és, per tant,  el vincle amb la santa sense ulls: la llum.
El que jo no acabava d'entendre és perquè aquesta festa de la llum és tan celebrada a Suècia si la santa va nèixer a Sicilia, a Siracusa i no es va moure de la seva terra. I és que al segle XVIII la classe alta de sueca, va prendre la tradició, adaptant-la. Feien que el dia 13 de desembre, la filla gran, servis l'esmorzar als seus pares. Es creu que la noia duia una corona amb espelmes, ja que tenia les mans ocupades amb la safata de l'esmorzar. Potser si...
La qüestió és que no va ser fins l'any 1927 que un diari d'Estocolm va fer un "concurs de Llúcies" per tal que els lectors poguéssin votar la preferida. Va ser a partir d'aleshores que la figura de Sta. Llúcia, i la seva festa de llum, es van fer tant populars. Ara a Suècia hi ha processons de llum a escoles, esglesies, empreses i fins i tot grans magatzems.
 
 
NYMAN, B. Santa Lucia en Suecia Luciadagen [fotografía] Suècia 2013 Disponible: http://quehaydonde.es/uncategorized/suecia/santa-lucia-en-suecia-luciadagen/